Any 2737 aC.

L’emperador xinès Shen Nung va ser qui va impulsar l’agricultura xina en general i el te en particular. El te en aquells anys es prenia coma a beguda medicinal i el seu origen cal anar a cercar-lo a la vella vall d’Assam, entre Xina i l’Índia, a les riberes del riu Bhramaputra.

Any 375 dC.

El te es la beguda més popular a Xina. Les tres etapes principals de desenvolupament son:

• te bullit
• te picat
• te en infusió 

Cada etapa correspon a diferents  “escoles” de pensament, que corresponen a les dinasties Tang, Song y Ming.

Any 660

L’estil tibetà de prendre te. En aquesta època al Tibet es preparava el te de manera especial. Les pastilles de te es trituraven en un morter i després es bullien.

Any 729

El te arriba a Japó. Només l’emperador consumia te en aquesta època, sent molt valuós per ser importat de Xina. 

Any 800

Es porten les primeres llavors a l’Imperi del Sol Naixent. Per als japonesos el te es alguna cosa més que una beguda. 

Desenvolupen una cerimònia especial per prendre el te amb l’objectiu de ajudar l’esperit a trobar la pau. Aquesta pràctica ha travessat secles i fronteres. En aquesta època els monjos mendicants budistes al van portar amagat a les seves túniques, robant-lo de les plantacions xineses. Els emperadors japonesos aviat en van tenir el monopoli. 

Les seves plantacions van ser protegides per grans muralles, i quan es realitzava la collita es practicava amb les mans cobertes amb guants de gran finesa. De ser la beguda de la família imperial i de l’aristocràcia va passar a ser la beguda nacional. 

La cerimònia complerta del te durava aproximadament tres hores i encara es practica avui dia, encara que habitualment en format simplificat.

Any 1280

La història del te a La India assenyala com Marco Polo, el famós aventurer venecià, va portar te de Xina a la cort de l’emperador hindú Harsha Vardhana.

Any 1606

El primer carregament de te arriba a Europa. La Companyia Holandesa de les Indies Orientals transporta rumb a Europa el primer carregament de te.

Any 1635

El te es ja una beguda de moda a Europa. En les principals capitals europees es consumeix regularment te. Una millora substancial en el transport i la reducció dels impostos origina l’expansió del mercat del te. Els països que per diverses circumstancies el prefereixen son Anglaterra, Holanda, Irlanda i Rússia.

Any 1650

El te a Nord-americà. El governador Peter Stuyvesant va  ordenar que s’enviés el primer carregament de te als colons de Nova Amsterdam, ciutat que més tard es convertiria en Nova York. Així, encara car degut als alts aranzels, el te va ser una beguda molt popular entre els anglesos que poblaven les recents ciutats americanes, especialment la sofisticada Bòston.

Any 1657

El cafè Garraway, del empresari Thomas Garraway, es converteix en el primer establiment públic occidental en el que se serveix te. Thomas Garraway va posar fora del seu local un cartell amb la llista dels efectes positius de la nova i exòtica beguda: “activa el cos, alleuja els mals de cap i la pesades, depura els ronyons i es beneficiós per els càlculs, facilita la respiració, protegeix dels sons pesats, alerta el cervell y reforça la memòria”. Amb el temps, el te s’hauria de convertir no només en una beguda absolutament indispensable, sinó també en una part vital e la cultura i de la vida en totes les dependencies de l’Imperi Britànic.

Any 1773

El te ha estat la causa de molts conflictes, con la guerra de la Independència  Americana, que es va iniciar amb el famós “Boston Tea Party” del 16 de desembre de 1773. Per protestar per els elevats impostos que gravaven el te un grup de còlons, coneguts com a  “els fills de la llibertat”, es van disfressar d’indis americans i van tirar a l’aigua un important carregament de te que es trobava a bord d’un dels vaixells de la Companyia Anglesa de les Indies Orientals, fondejats al port de Bòston. El Rei es va enfurismar i va prendre represàlies, doncs sembla que els impostos sobre el te estaven destinats al manteniment de les guarnicions militars a la colònia. El fet es que el “Boston Tea Party”, va ser un dels successos que varen iniciar la cruenta guerra d’Independència.

Any 1820

A les 5 en punt. L’inici del costum anglès de la tassa de te a les cinc de la tarda s’atribueix a la Duquessa Ana de Bedford. Les seves amistats van trobar molt agradable i oportuna la nova costum que es va desenvolupar molt ràpidament.

Any 1825

La tradició anglesa diu que s’ha de començar amb el “Early Morning Tea” en les primeres hores del matí. Després ve el “Nice Cup of Tea” durant el dia, fins arribar a la sublim “Five o’clock Tea”. Per acabar, a la nit arriba el “High Tea”, es a dir, el te superior. En resum, tot el dia es bo per una fumejant tassa de te. En aquesta època es van desenvolupar una sèrie de delícies per acompanyar el te: muffins, scones, cakes i diverses melmelades per a untar-los suaument.

Any 1830

Earl Grey (el te perfumat més famós del món) significa Comte Grey i es diu que fou barrejat per un mandarí xinès per aquest personatge, que va ocupar el càrrec de primer ministre  britànic, en agraïment per haver acabat amb el monopoli de la Companyia de les Indies Orientals.

Any 1867

Els anglesos sembren amb gran productivitat te a l’illa de Ceilan. Al inici van utilitzar llavors procedents de Xina, però més tard s’empraren les llavors de la planta d’Assam (India). Ceilan fins aleshores havia estat un gran productor de cafè però l’any 1869, data en que una plaga va destruir completament les collites de cafè, els agricultors cingalesos van decidir també optar definitivament per el te. A l’actualitat es el tercer país del món en quant a volum de te produït.

Any 1898

Els científics arriben a la conclusió que la cafeïna descoberta al 1820 i la teïna al 1827 son realment un mateix alcaloide.

Any  1900

El te arriba a Marroc. Al Marroc oferir te es un signe d’hospitalitat, es considera un art i es la beguda nacional.  A l’edat mitjana els àrabs van introduir el costum del te al seu enorme imperi, però la raó de que s’hagi perpetuat es deu als anglesos que tenien dificultats per vendre grans quantitats de te verd quan la guerra de Crimea va inhabilitar les seves rutes comercials habituals. Van decidir llavors obrir el seu mercat cap al mediterrani, sent Tànger  i Mogador els seus principals destins.